Pícnic

Lleida organitzava a finals de març el primer pícnic multitudinari al marge esquerre del riu Segre, aprofitant l’excusa de la Regió Mundial de la Gastronomia 2025 que se celebra enguany a Catalunya. Tot i que no vaig entendre la relació amb la nostra cultura gastronòmica, sí que em va semblar una proposta original i vaig pensar que estaria bé saber l’origen d’aquests àpats a l’aire lliure, que a casa nostra són, més aviat, faves comptades. És complicat saber-ne l’origen concret, però si consultem llibres i l’estimada Wikipedia, es diu que l’ètim píc vindria del verb piquer del francès i nic vindria de la paraula nique. És a dir, el mot voldria dir: picar res o picar poca cosa. I és que un pícnic és això: picar quatre coses a l’aire lliure en unes estovalles estirades a terra per a l’ocasió, entorn de les quals s’asseuen els comensals. Quan penso en un pícnic se’m dibuixa “el dinar sobre l’herba” del pintor francès Édouard Manet, en què plasma aquesta idea romàntica de menjar a l’aire lliure, fet que nosaltres sempre fem millor perquè fem una alifara al voltant del foc on carn, caragols, verdures i bon vi i una bona taula són l’excusa per celebrar qualsevol cosa.

A l’època romana, les famílies nobles anaven amb els seus tricliniums a l’exterior de les seves cases de camp a fer bones menges. Temps després, molts d’aquests pícnics es feien entorn del descans d’una jornada de caça, i inclús es cuinaven les peces caçades. Però no fou fins al 1692 quan la paraula pícnic apareix a l’edició d’Origins de la Langue Française de Tony Willis. Altres versions de la història diuen que el mot ve de l’anglès, pick que significa agafar i nick (punt o instant). I no sabem pas si van ser els anglesos o els sos. Però sí que tenim la certesa que l’acció de fer (o celebrar) un pícnic agafa revolada després de la Revolució sa al nostre país veí, on es converteix en una tradició de moltes famílies. Aquest arrelament salta a la cultura anglosaxona i es globalitza durant el segle XIX a totes les societats d’Europa i els Estats Units.

La meva teoria personal és que aquests àpats se celebren molt en països de fred i poc sol atès que no s’hi poden planificar i celebrar un dinar digne de reis a l’aire lliure, precisament, perquè tenen una meteorologia canviant i, per tant, s’aprofita la mínima escletxa entre els núvols per sortir a qualsevol parc, jardí, zona habilitada per fer un menjar ràpid i eficaç amb amics i família. Només us cal estar a qualsevol parc de París, per exemple, en un dia de sol i veureu com apareixen rues de persones amb una botella de vi, quatre sandvitxos i unes fruites. I ja tenim el pícnic muntat.