Revolucions de finals del segle XX

El at 20 d’abril, diumenge de Resurrecció, ens assabentàvem que Montse Guillén havia mort als 79 anys després d’una llarga malaltia, que va acabar amb la seva vida el dissabte 19. Aquests dies, probablement, estarem esperant que el conclave elegeixi el futur bisbe de Roma i vicari de Déu a la Terra, però Guillén fou una vestal per la cultura i la cuina catalana, la qual arribà a la Nova York dels 80 i transformà el seu esperit artístic en una ambaixada a la considerada aleshores la capital del món.

Imagineu que hi hagués vida extraterrestre i fóssiu els primers a ensenyar-los que, en una petita part del nostre planeta, es refrega un tomàquet madur al pa i se suca amb oli. Això és el que va fer Guillén, amb el seu inseparable espòs Antoni Miralda, al bell mig de Manhattan (1984-1986) mitjançant l’hiperfamós International Tapas que obriren com una galeria-restaurant-museu, on van donar-se cita totes les celebrities del moment, ja que era el lloc que dictava les tendències en l’art maridat amb bons vins, i tot plegat guarnit amb bones menges que, bàsicament, eren tapes. Des de llavors, Guillén i Miralda aconseguiren que tota la ciutat de Nova York i, per extensió mitjans de comunicació dels EUA, coneguessin la cultura de la tapa i de la cuina catalana. És interessantíssim llegir articles al New York Times de l’època, en els quals es parla de com Guillén “simplifica i meravella amb la saborosa cuina catalana”, que es descriu com una barreja de peixos i carns i molt vegetals amb olor a brasa.

A través de les entrevistes que li van fer, vàrem coneixer que Andy Warhol estava enamorat de la llonganissa amb seques. Però imagineu quina clientela tenia l’International que Basquiat, Keith Haring, Madonna, Byrne, Michael Douglas, Sara Montiel, Grace Jones, Diane Keaton, Pina Bausch o també el recentment desaparegut David Lynch, així com moltes altres persones relacionades amb les arts, s’hi reunien per menjar patates braves, esqueixada, bunyols o criadilles! El context del qual parlo és molt fort per a l’època i, llegit 40 anys després, quan Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia, impacta que la parella d’atrevits decidissin buscar un local a Nova York per obrir-hi un restaurant de tapes. No només és innovador sinó revolucionari. Buscant fotografies del restaurant, es pot veure que l’entrada al local estava presidida per la corona il·lustrada de l’Estàtua de la Llibertat, juntament amb una sèrie de teles i gràfiques que no podien ar desapercebudes.

Guillén va néixer a Melilla l’any 1946 i, amb els seus pares, varen emigrar a Catalunya, on varen obrir una casa de menjars a Meranges anomenada Can Borrell que, segons he pogut llegir en diferents informacions, va arribar a tenir una estrella Michelin. Després, es traslladà a Barcelona, on va començar a treballar a la Venta del Tibidabo i a l’any 1980 obrí al carrer Marià Cubí el restaurant conegut com MG, on es trobava la modernitat de la nouvelle cuisine sa, amb la transgressió i l’avantguarda barcelonina dels anys del postfranquisme. Perquè us feu una idea d’aquell restaurant, hi havia el segell de Mariscal en la gràfica, el disseny d’interiors de Carles Riart o la il·luminació de Gabriel Ordeig, grans noms de l’època a l’entorn de la disciplina de les arts aplicades i que sempre varen acompanyar d’una forma directa o indirecta la vida de la parella. I, només a tall d’exemple, l’any 1980 al MG s’hi donava peix cru!

Guillén i Miralda, després del seu pas decisiu per l’International Tapas, feren diferents incursions per bona part del món. En els darrers anys decidiren construir la fundació FoodCultura, en la qual es convertiren en mecenes i en els màxims ambaixadors de la cultura gastronòmica catalana. Desitjo que el personatge us hagi meravellat i que les institucions catalanes públiques i privades li facin el reconeixement que Guillén es mereix.