Una ciutat dins l’altra

A propòsit de l’anomenada “perla de l’Adriàtic”, amb permís de Dubrovnik, l’antiga Ragusa de la costa dàlmata, que també s’arroga el títol, ara fa un any LaBreu editava en català el llibre L’altra Venècia, de l’escriptor croat Pedrag Matvejevic (1932-2017).

El també autor de Breviario mediterráneo, en castellà a Anagrama, pendent encara de traduir a la nostra llengua, proposa un retrat insòlit de la capital del Vèneto a partir de l’observació minuciosa dels petits detalls que els visitants solen mirar però no veuen, una fórmula original que defuig l’esquema clàssic de les guies turístiques en tant que catàleg de monuments o museus, per mitjà d’un seguit de descripcions minimalistes d’alt contingut poètic, descobrint una ciutat oculta i íntima, sense arribar a secreta, dins d’aquella més coneguda dels grans referents arquitectònics o paisatgístics amb què comparteix topònim.

Per posar un exemple, el primer capítol està dedicat als pals de fusta clavats al fons de la llacuna o del Gran Canal, davant dels vells palaus, fets de roure, castanyer o acàcia, alguns amb ratlles pintades blanques, blaves o vermelles per indicar que pertanyen a un llinatge poderós, designats en el dialecte local palina quan consisteixen en únic tronc, dama en el cas d’ajuntar-ne dos o tres i bricola si són més colla, i de vida curta, com a màxim vint anys, consumits per cucs, mol·luscos, crancs i paràsits diversos, la sal, les algues i el fang, de la mateixa manera que la humitat ataca les pedres, els maons i el ferro de cases, carrers, places i placetes, aquestes darreres denominades campo i campiello, respectivament, igual que dels canals secundaris en diuen rios.

Amb prosa polida i lleugera, Matvejevic va abordant diversos aspectes poc divulgats del que anomena “la ciutat de l’aigua”, com ara les postes de sol, els ponts, els jardins interiors, les flors silvestres, el pa, els llibres o els mapes antics, les desaparegudes tavernes i barberies, les llambordes, els pous, els vents o les campanes, algunes de nom tan sonor com el seu dring: Marangona, Torriera, Nona o la més petita, Maleficio, tocada amb motiu de les execucions de penes de mort.

Per acabar, dues frases extretes del text. La primera: Venècia és tal vegada més creïble com a record que com a realitat. La segona: molta gent hi va no només per veure-la, sinó també per ser-hi feliç.