Toni Aira: “La novel·la ens parla d’una televisió que encara es pensa que és el centre del món”

Toni Aira (Barcelona, 1977) és periodista, doctor en Comunicació i professor a la UPF-BSM. Col·labora a mitjans com La Vanguardia, TV3, RTVE i RAC1. Ha publicat una desena de llibres sobre comunicació política i Cos a terra (2022) va ser la seva primera incursió en la novel·la negra. Amb Mort en diferit (La Campana, 2025) ens torna a endinsar en una sàtira criminal ambientada en un plató de televisió, on Max Margarit investiga assassinats a mig camí entre Agatha Christie i la crítica mediàtica.

Toni Aira arriba amb Mort en diferit i amb ell torna Max Margarit, el seu àlter ego (amb permís de l’autor, i de segons qui llegeixi) més misantrop i mediàtic. Exassessor convertit en tertulià contra la seva voluntat –o no tant–, el protagonista es mou entre la fascinació i l’enuig cap al món de la tele, que critica amb fúria... mentre en forma part encantadíssim. Una comèdia negra sobre la vanitat i la necessitat de ser vist, en un entorn tan real com fictici, tan brillant com ple de pols de maquillatge i egos inflats. in i vegin: avui, Mort en diferit.

Mort en diferit està ambientada en un plató de televisió on una nevada deixa atrapats sis tertulians. Té un aire d’Agatha Christie...

Totalment. De fet, aquesta novel·la és un homenatge a Christie i hi ha picades d’ullet a molts autors del gènere. La gent sol pensar primer en Els deu negrets o Assassinat a l’Orient Express, però aquest llibre té molt de La ratera, on explícitament un grup de personatges queda tancat en una casa per culpa d’una nevada. Aquí no és una casa, és una tele, però també hi ha una nevada. És la mateixa lògica.

A més, ens torna a portar Max Margarit, aquest assessor reciclat en tertulià a contracor. Què l’atrau tant d’aquest personatge?

Jo mai he estat només una cosa a la vida. El meu camp base és la universitat, però sempre he estat molt tastaolletes. Sempre he dit que soc una mica un turista de la vida. Em costa estar-me gaire estona en un lloc, i he anat fent una mica de tot. A part de fer classes a la facultat, he col·laborat amb mitjans de comunicació: ràdio, premsa, televisió, digital...

Així i tot, s’ha resistit a entrar del tot en el món polític.

El 2017-2018 va ser “l’any que vaig viure perillosament”. Aquell any sí que m’hi vaig posar, feia d’assessor, però la veritat és que no era el meu hàbitat natural. Jo m’ho o molt millor observant, analitzant, comentant, donant context... D’aquella experiència va quedar un personatge que, de vegades, algú diu que és una mica un àlter ego meu: en Max Margarit.

L’escriu en tercera persona, però.

Aquesta és la gran diferència amb Cos a terra. Aquell llibre seguia una fórmula diferent: els diaris personals de Max Margarit, on sí que parlava en primera persona. Era també un homenatge a Sherlock Holmes i, per tant, molt a la manera del doctor Watson. Tot el que sabíem de Holmes era a través del Watson, que ho explicava en diaris. En aquest nou llibre, he volgut fer una cosa diferent. En Max és un personatge que vola sol. Ha deixat de ser assessor per una circumstància que el llibre ja explicarà, i sí: a contracor. Ha acabat fent de tertulià. És una cosa que li feia molta mandra, que criticava molt, però en què finalment s’ha trobat.

Parla d’un món que coneix molt bé. No només les tertúlies, sinó també polítics, mitjans, comunicació... Hi ha debat de fons.

De fet, intento fer una cosa que el mestre Camilleri, el pare de Montalbano, havia defensat moltes vegades: que la novel·la negra és un gran vehicle de crítica social. A través de l’entreteniment, del misteri, de la intriga, el llibre convida a jugar, a descobrir qui ha comès els crims... i, enmig d’això, es va construint el retrat d’un escenari que hem de poder identificar com a real i versemblant.

Aquest títol tan suggeridor, Mort en diferit...

També forma part d’aquesta crítica de fons. Abans es parlava molt de programes “en diferit”. Ara ja no. Ara diem “gravat”, o “enllaunat”, però ja no diem “diferit”.

Aquí hi ha una metàfora sobre els mitjans tradicionals.

Sí. Jo m’estimo moltíssim els mitjans clàssics, hi treballo, però no soc complaent. El “diferit” juga amb aquesta idea: una televisió que es pensa que encara és el centre del món, que tot el que diu té un impacte brutal, que fa caure governs... quan potser això ja no és així.

Pinta un món de vanitats on Max, que és molt lúcid, està molt enfadat i, al mateix temps, en forma part. Aquesta contradicció és constant en la trama.

Li a una mica com ens ha at moltes vegades a alguns de nosaltres: ens dissociem una mica. Quan estem allà, diem “jo no soc d’aquest món”... però sí que ho som. És aquest amor-odi constant, una lluita interna. Mai he sigut una persona de blancs o negres. Puc irar algú, però no puc evitar veure-hi també les trampes, el cartó pedra. En Max està atrapat en aquest escepticisme. Sap que té una mena de faristol, un púlpit des d’on parla, però es pregunta constantment si realment algú l’escolta.

Considero que és una reflexió molt potent.

Sí, perquè avui en dia sembla que hem desenvolupat una mena d’impermeable invisible. Un superpoder que ens fa relliscar la major part de la informació que ens arriba. I això, per nosaltres que ens dediquem a comunicar, és inquietant.

Margarit diu: “No hi ha res pitjor que no ser convidat a un saló on no vols anar”. Fa pensar.

Sí, aquí entres directament en aquest segon nivell de lectura. És una frase contradictòria, molt humana, però també molt catalana. Tenim una expressió que no existeix en castellà: “el vol i dol”.

Aquesta ambivalència tan nostra.

En Max vol estar en la pomada i viure d’això, però alhora li fa una mandra immensa. No a gairebé ningú amb qui comparteix pomada. Vol ser el crític de tot plegat, però no pot ser-ho del tot perquè en forma part. I això és molt frustrant.

Li han dit: “aquest personatge és...”, o “em recorda clarament...”?

Sí, sí, i tant! Ja vaig jugar amb això des del primer llibre, amb Cos a terra, ambientat en una campanya electoral. I en aquest segon també hi he tornat. És un altre misteri, a més de la trama.

Un és el clàssic, evidentment: descobrir l’autor –o l’autora– dels crims.

Exacte. Hi ha assassinats, i s’ha de descobrir qui és el culpable. Aquesta és la part lúdica, la joguina de la novel·la negra. L’altre és descobrir quins personatges reals han inspirat els de la ficció. Això fa que molts lectors em diguin que en pàgines volant perquè volen saber no només qui ha mort o qui és l’assassí, sinó qui s’amaga darrere d’aquell tertulià, o d’aquell polític, que ells creuen reconèixer. Però jo mai confirmo res! (riu).

Hi haurà un tercer llibre?

Sí. Qui ha llegit Mort en diferit fins al final, ja endevinarà la trama del tercer.

Fer que la gent faci travesses, especuli, torni enrere a rellegir... també és part de la diversió.

Sí! És com un joc compartit amb el lector.

Crida l’atenció la manera de ser de Max Margarit: té com una mena de rutina obsessiva.

Hi ha una part de mi. Però també hi ha una part de Poirot, tornant a Agatha Christie. Avui dia segurament li haurien dit que té TOC per tot, al bo d’Hercule. Amb l’ordre, amb el menjar... jo tinc alguna cosa d’això. Crec que tots en tenim una mica. I és fantàstic, cal assumir-ho amb alegria.

Pel que fa a la narrativa, tenir aquesta obsessió per l’ordre ajuda.

Molt! Per a un investigador, i també per a un escriptor, va molt bé. Et permet endreçar les coses al cap. I això, quan construeixes un misteri que ha de funcionar com un mecanisme de rellotgeria, és imprescindible.

La novel·la té molt ritme, amb diàlegs àgils, capítols curts... l’ha escrit pensant en el lector actual?

És que vivim una època en què tot està molt fragmentat. Això afecta directament l’atenció. Ho veig cada dia estudiant comunicació política. Hi ha moltes recerques que coincideixen: avui dia, la nostra capacitat de concentració sostinguda en una sola cosa és de dos a cinc minuts.

Ho té molt present, això, quan escriu.

Moltíssim. Hi ha qui diu que escriu només per ell mateix. Jo no. Abans que escriptor, soc lector. I abans de tot això, soc una persona del món que visc. També pateixo aquesta fragmentació. Per això escric amb capítols curts, amb diàlegs que flueixen, perquè crec que és una fórmula que connecta.

La novel·la és molt coral. Cada personatge té un tic, una veu pròpia. Però tot encaixa.

Aquí surt la part metòdica i ordenada de la meva personalitat. Tenia un esquema claríssim de la galeria de personatges. Hi faig una broma al llibre, dient que en Max, més que estar en un plató, sembla que està en una roda de reconeixement d’una comissaria del Raval. Per ell, és un atge del terror.

Hi ha estereotips, caricatures, però amb molt de pes de realitat.

Exacte. Volia equilibrar-ho, com a a les tertúlies reals: una mica de tot, diversos perfils, diferents visions. Intentar que no siguin sectes, ni argumentaris repetits. Tot i que el Max també ho critica quan això a. Max és contradicció constant. Qui de nosaltres no ho és?

Què li agradaria que li quedés al lector després de llegir Mort en diferit?

Un retrat més ajustat de l’entorn dels mitjans de comunicació. Una mena de backstage, la rerebotiga que no sempre veiem. Perquè des de fora sembla tot molt brillant, molt glamurós, però en realitat és molt més humà. Amb tot el bo i tot el dolent. Crec que al lector li canviarà la manera de veure les tertúlies... (somriu).