Dormir amb una llúdriga
Jo dormo a prop d’una llúdriga. És petita però viva com bitxo coent. Parla. Parla molt, quan vol. I es belluga. No les tinc totes que, realment, sigui un mamífer carnívor que es banya. El que tinc clar és que és la meua filla. Una llúdriga. Castors i llúdrigues. Una branca. De l’arbre. Aquest cap de setmana at més de mil escoltes i gairebé tres-cents caps s’han trobat a les garbes nord-occidentals: Verdú, Bellpuig, Fraga, Tàrrega i la Seu d’Urgell. Quant durarà això?
Hi ha molt pocs nens als caus. Als dels escoltes volem dir. Perquè canalla tancada al búnquer, a la llodriguera, al forat, a les escombraries, als abocadors de residus nuclears… Tot n’és ple. Hi ha xiquets que no han fet mai la fotosíntesi. Que creuen que una formiga és un monstre de mossegada mortal. Que els enciams els pinten amb esprai. Portar avui les criatures al cau és ser antisistema. Es relacionen amb altres nens. De totes les edats. Parlen amb la natura. Aprenen coses extraterrestres: educació, respecte, solidaritat… Res cotitza. Però tot és més costós. Què hi ha de la nit? A quant va?
Si hi ha una cosa que no en molts pares és que els seus fills in una nit fora. Ni al cau ni a les colònies de l’escola. És la prova del cotó més fluix. No els deixen. Ai. Ei. Ui. Sobretot que no estiguin fora de casa. Tinguin 6, 8, o 16 anys. Després, ja es drogaran o esnifaran plexiglàs, però, aisss, ara no. El nen, la nena, o el que sigui que, suposadament, sigui seu no pot. Està incapacitat. No té el software instal·lat per ar unes hores fora de la roda de hàmster domèstic perquè la seua feina és escopir pipes tot el dia. Normal. Es pot dir ja?
Es pot dir que la culpa de tot és de molts pares, eh? De tota aquesta colla d’éssers que, suposadament estimen, volen el millor pels seus fills, però… només s’estimen a ells i volen tot per a ells. Eh? Diguem-ho. Repetim-ho. Cridem-ho. Volen nens que no es relacionin amb ningú. Volen nens no nens. Volen electrodomèstics. Volen no-vull-problemes. Volen no-vull-res. Volen no-vull-crios-malgrat-tinc-crios. No volen. Però s’ha de dir. Alt i fort.
La culpa, la veritable culpa és de molts d’aquests pares. Tristesa i vergonya. Pena. De la grossa. Infinita. Els feu malbé. Els heu fet malbé. I us arà lo pitjor. Ja està ant. Us creieu que teniu un hàmster i teniu un fill. Un ésser humà. Que només volia estimar-vos. Ja és tard.
