Més Jordi que Sant
El dia de Sant Jordi Catalunya sembla un país normal. Pel que es veu. Aparentment hi ha una droga de felicitat a l’aire. I les persones –també els animals– inhalen roses i llibres. Hi ha un tothom. Un tot Déu, un tot Cristo. També un tot bou i mula. No hi ha dia a l’any que els catalans, no catalans, marcians i ous ferrats vagin tots a una. Sant Jordi és formigó i cola industrial i xiclet a granel per a tots. Des de Gerb fins a Barcelona ant per Llesp i girant a Salou. I això és un miracle. Clar! Hi ha un Sant contractat cada any!
És el dia que la gent que no sap el que és un llibre compra llibres a mansalva. I fins i tot n’hi ha que els escriuen sense saber de lletra. Es firen roses a dojo, talment collides de camps infinits, a mans i ulls de bufet lliure moral. I s’oferten i s’adquireixen a cabassos imperdibles d’aneguets de plàstic, pinces de conillets de drap sostenible, pedres virolades màgiques per curar el futur, tubs recaragolats i ergonòmics per beure ratafia al sofà… Per Sant Jordi tot es ven, tot es compra. Tot gat i fura té una paradeta. Tot lo món desembutxaca calerons. Tots Som Sant Jordi.
Aquest dia és una mena de victòria del comunisme fent una revolució capitalista. De l’agermanament de sectes de l’advenir del dia promès que arriba a hores convingudes. Hi ha un anivellament, ajustament, estabilització: la jornada de la balança, del pes de la societat ideal. Sant Jordi té un punt de dia de Nadal, però cap enfora, no cap endins. Aquí el corral és tot Catalunya: a l’aire lliure. Sant Jordi és top less. Tota ovella s’autoesquila. Tothom ho ensenya tot. Tothom s’agrada. Qui més qui menys s’hi posa bé. Pel que sembla no hi ha dia on tot el país surti millor retratat.
Després de Sant Jordi ve el 24 d’abril: Sant Fidel de Sigmaringen. Un frare caputxí que va morir apedregat predicant el catolicisme a terres protestants. L’ideal i la realitat. Catalunya un dia és Sant Jordi, però massa dies Sant Fidel. Fins i tot és més Jordi que Sant. Més Jorge que Jordi. Més pa que formatge. Més fum que rostit. Més menys que més. Segons sembla ha de ser així. Imagineu-vos que Catalunya fos com Sant Jordi cada dia. Impossible. Impensable. Increïble. Amb un dia n’hi ha prou. I si cal amb mig. O amb cap. Sense cap. El que faci falta.
