Comando Cirera
Les cireres remenen les cireres. La cirera porta la veu cantant de la vida. També el timó, i els pantalons i la batuta. Les cireres són l’estiu etern. Escrivia el poeta Josep Carner que aquest és un dels “fruits saborosos”: “I criden els infants en blanca volior, / i canten i s’empaiten dellà de les eres. / Del cirerer ni veuen l’ombreig i l’abundor; / mil boques a tot riure, l’esclat de les cireres”. A recollons! La cirera la vol tothom a la bocota. ant, clar, per la butxacota. I abans per la manota.
Les roben. Les furten. Les pispen. S’enduen les cireres de la Granja d’Escarp, de tot el downtown del Baix Segre. Comandos. Bandes. Delinqüents. Contraban. Hi ha una xarxa roja. Organitzats. Es veu el reguitzell. Aturen els cotxes a peu de bancal. I van a raig. Ràpid, ràpid. Mafiosos SL. Centenars de bosses, mans. Sincronitzats. Desenes de vehicles fugint afuats. Robatori al Banc Central de la Cirera. Just ara. Quan es comencen a collir. Quan valen uns 10 euros per quilo. Les veureu a botigues, mercats, cantonades. Són usurpades, arrasades. Són cadàvers. Són filles mortes.
Els pares, els pagesos, viuen clamant entre cel i terra. Com un wifi existencial buscant senyal. Sempre entre. Entre la tempesta, la pedregada, la plaga, la conillada, la burocràcia, els estereotips, els insults… Ara hi ha cagant llets un accelerador de partícules normalitzat: el lladrocini. L’atracament. El furt bufet lliure. Lladres. Rapinyaires de vides i de futurs. Saben que no només afaiten cireres. Saben que poden fer-ho. El rater és el rei. És el professional reconegut i cotitzat. Ells, sí; els pagesos, no. Déu salvi la mossegada!
Sisplau. Agafem-los. Als lladregots. No cal que vagin a la presó. No fan falta multes. Només fem una cosa. Que paguin pel robatori amb la balança. Feu-los treure les cireres de les butxaques, bosses, maleters. Que les pesin. Per cada quilo manllevat un mes collint fruita. Que suïn. Que s’esllomin. Que agafin amb les seues mans cireres, préssecs, pomes, peres… Mans legals versus mans il·legals. Mans socials. Mans per a tots. Segur que ja no ho tornen a fer més. Que comptin i recomptin tot el que els costa als pagesos. A les famílies, als pobles. Que no parin de collir. Mans i mànigues. Que no parin d’agafar, d’afanar, d’arrancar. Fins a sagnar. Perquè les cireres no són dolces ni vermelles. Són fetes de sang.
