El darrer conte de Kafka
Fa uns dies, mentre gaudia d’un excel·lent arròs amb ceps i múrgoles a Lo Ponts, amb una parella d’amics que formen part de l’àmbit cultural, expressava en veu alta que m’agradaria trobar una explicació lògica al fet que determinats escriptors els quals, objectivament, escriuen malament tenen un èxit més que notable i en alguns casos, fins i tot, aconsegueixen viure dels seus llibres. I no, no es tracta d’una qüestió de gustos, perquè, independentment del tema elegit, de les modes o del gènere literari, hi ha manera de mesurar la qualitat tècnica d’una obra. Mig de broma, deia que potser han signat un pacte amb les forces de l’avern, perquè el mateix ocorre amb la música (qui no coneix cantants que omplen estadis amb xifres milionàries, però que tot just balbotegen?) o en el món de l’art contemporani, en què artistes emergents amb obra nyec de sobte són elevats del no-res fins al cim de l’Olimp.
L’endemà mateix, tal com si m’hagués escoltat el geni de la làmpada meravellosa, es va complir el meu desig: com per art de màgia, se’m va revelar la resposta al misteri que sempre m’havia intrigat a través d’un conte que va escriure Franz Kafka pocs dies abans de morir: Josefina la cantant o el poble dels ratolins. Aquest relat amb l’aparença d’un conte infantil delata el secret de l’èxit d’alguns artistes pèssims i no és altre que la idolatria de la mediocritat.
Tot just en una dotzena de pàgines, Kafka ens presenta Josefina, l’estrella d’un poblat de rosegadors que malviuen enmig de la misèria. Treballen de valent, tenen problemes i una vida grisa. Ella, però, creu tenir una veu excepcional, encara que en realitat el que considera art és un xiscle comú entre els de la seva espècie. Tothom l’ira, excepte el narrador de la història, qui es qüestiona si, realment, el que fa Josefina no té res d’extraordinari, sinó que ho pot fer qualsevol altre ratolí. I aquí rau, precisament, l’èxit inexplicable del qual parlava al començament: d’alguna manera, aquests artistes sense talent ofereixen al seu públic quelcom molt més valuós que la música, la literatura o l’art. En realitat, qui va als seus concerts, qui llegeix els seus llibres o qui ira els seus quadres el que fa és adquirir l’esperança que, algun dia, també ho podrà aconseguir.
