Leo, el dels hams
Lleonard Delshams no és nom comú. Si et dius així, estàs cridat en aquesta maleïda vida a fer alguna cosa especial. Ja sabem que els noms són igual aquí que a la Xina popular, però deixeu-me dir que Lleonard Delshams, en el castellà natal de la seva Bogotà, seria Leonardo de los Anzuelos. I sí, en efecte les seves memorables imatges funcionen com a tals, com un esquer allà posat que sembla natural, com si flotés sobre aigües tranquil·les perquè hi acabem sucumbint sense remei. El llibre que per Sant Jordi SEGRE va regalar als seus lectors va ser un doble present: al gest de l’obsequi en si s’afegien les imatges del Leo d’una Lleida històrica, de fa vora mig segle fins als paisatges actuals d’un senyor d’expressió continguda que tanmateix amaga tot un món de mirada irònica i personal. Jo diria que el Leo és, encara, un carrincló lleidatà pur, en el sentit més honorable del terme, perquè com els carrinclons clàssics dels 80 combina tradició, cultura i sarcasme, amb un fort sentit moral darrer, en el seu art que el converteixen en un ésser peculiar i interminable, com els seus quadres. Sempre recordaré el dia que, fa trenta anys, vam anar plegats a fer un reportatge a la Mitjana de piragüisme, ell amb la seva eterna càmera al coll i jo, un becari d’esports que començava a entendre coses sense entendre res de res. “Quan començo a fer fotos, aparta’t; pots seguir preguntant, però aparta’t.” Vaja, quina lliçó, com deia just ara, d’ofici (i de vida) en dues frases. I en veu baixa, lluint el ministeri de la humilitat, i la paciència, que sempre l’ha caracteritzat, fins avui. Cal tenir totes aquestes virtuts per ser un gran fotoperiodista: la foto a l’ull, al cap; l’enquadrament assumit gairebé de sèrie, per instint; l’experiència i la saviesa acumulades per col·locar l’objectiu; l’honradesa de no voler anar més enllà: ets un fotoperiodista i necessites consagrar la realitat, no esbiaixar-la amb un iris artístic, només el punt just, en la frontera. Després ha volgut, des que va jubilar-se, delectar-nos amb un art desfermat, de mirada arquitectònica, respectant encara els límits del figurativisme, unes composicions rectilínies que com més les mires més es dobleguen i se’n van, en estrats, en fuga. Sebastião Salgado deia que “la fotografia no pot canviar la realitat, però sí que la pot mostrar”. Discrepo: la Lleida que hem viscut i sentit és una altra després de veure el que ha vist, i ens ha revelat, el Leo. Leo, el dels hams elegants i inconcebibles.
