El llençol invisible

Una de les pel·lícules que més m’han commogut és Terres de penombra (Shadowlands, Richard Attenborough, 1993), que explica la història real d’amor absolut de l’escriptor i professor anglès C.S. Lewis i la poeta nord-americana Joy Davidman. Es van conèixer ja de grans, per correspondència, i ella era disset anys més jove. Es van casar el 1956 i ella va morir al cap de quatre anys, als 45, d’un càncer d’ossos. Lewis moriria també molt poc després, el 1963, com si la vida sense ella no fos possible. Anthony Hopkins l’interpreta al film en un estat de gràcia absolut, a principis dels noranta, quan en poc temps va signar tres deus: El silenci dels anyells, Terres de penombra i El que queda del dia. Debra Winger compon una esplèndida Joy i el germà que viu amb Lewis és ni més ni menys que el gran Edward Hardwicke, amic de joventut de Hopkins i conegut perquè va ser el segon Watson del Holmes de Jeremy Brett.

Temps després de veure la pel·lícula, que et trepana el moll de l’ànima, vaig descobrir que el tal Lewis era l’autor de les arxifamoses Cròniques de Nàrnia, en què els animals parlen, com l’imaginari boscós de la infància de l’autor. Que curiós que un acadèmic estricte, famós també per la seva literatura apologètica cristiana, escrivís una obra així. I tingués a la recambra aquest amor incondicional i aionat els darrers anys de la seva austera vida, a Oxford, a la vora del seu germà. L’esperit d’un ésser humà és sempre el més insondable del món.

Lewis també apareix, encarnat per Matthew Goode (el nòvio de Scarlett Johansson a Match Point, l’elegant gentleman dels anuncis de Ferrero Rocher), replicant precisament a Anthony Hopkins, a L’última sessió de Freud (2023), una petita i deliciosa faula dialèctica entre dos personalitats oposades, aionants i honorables.

I ara he llegit A grief observed (un dol observat), el llibre escrit per Lewis sobre el dol a partir de la mort de la seva Joy, unes pàgines impressionants, on no sobra ni una paraula, d’una honestedat, una fondària, una claror, extremes. “Ningú no m’havia dit que el dol s’assemblava tant a la por. No tinc por, però la sensació és de tenir-ne: el mateix bellugueig a l’estómac, el mateix neguit, els badalls. No paro d’emar. Altres vegades sembla com si estigués una mica borratxo o com si m’haguessin estabornit. Hi ha una mena de llençol invisible entre el món i jo.”