Amor a primera vista
Hi ha amors a primera vista que duren tota la vida. Per aquest motiu el nostre mode temporal és l’espera. El mateix que el del jardiner. Esperar que l’any que ve floreixi. Lloar la terra que vindrà. Naixem flors i morim dinosaures. Che sarà, che sarà, che sarà, che sarà della mia vita, pregunta José Feliciano. Chi lo sa, però podem mirar les llums dels cels amb pit consolat perquè mai no s’acaba l’olor de les roses, respon Francisco Brines. L’espina més afilada de la rosa és el perfum. Busquem a la vida la meravellosa flor artificial que és la naturalitat. Benaurats els que esperen la justícia de la llum, miren a la cara la puresa, alcen innocentment la faldilla de l’alegria amb la fascinació d’un cec a qui expliquen els colors. L’esperança és una nena que creix i creix en bellesa. Sense tocar una sola pedra, la nostra fe mou muntanyes. Els que diuen que la vida no és un conte de fades no saben res dels contes de fades, i encara menys de la vida. En cap cap buit hi cap cap idea. Si es pogués vendre l’ànima, quants la vendrien! L’art il·lumina, però crema. Per a un artista resulta esfereïdor descobrir que la història que ha creat és veritat. Som volcans plens de neu per fora que cremem per dins mentre a les golfes es podreix el que queda de la nostra infantesa. Escoltem sempre el que succeeix en una nit dels primers anys de vida. Les cuques de llum que vam veure llavors no les hem tornat a veure mai més, però encara seguim mirant-les. Amb l’enamorament, l’amor correspost és incomprensible: com pot ser que ens estimi la persona perfecta? Amb el desamor ve el naufragi: si ella no t’estima, tu no t’estimes. A ningú necessitem més que a algú que ens necessiti. Recorrem un llarg camí que ens durà ben lluny, fins a nosaltres mateixos. Quan arriben vents de tardor i se senten veus d’estimats que han mort, nosaltres ens veiem com petites fulles en un bosc inacabable on ens esperen un poema memorable i una simfonia inoblidable que mai no llegirem i mai no sentirem, però tant se’ns en dona perquè hem conegut músiques que quan deixem de sentir-les hi ha alguna cosa al nostre cor que segueix sonant. Escrivim perquè no sabem cantar ni plorar. A cantar ens en poden ensenyar, però només a cantar.
