És fàcil fins que deixa de ser-ho
Fa uns dies veia, a La Nostra, ara 3Cat, el reportatge L’embolic burocràtic. Interessant i trist a la vegada. Hi apareixien diversos testimonis que relataven –ho diré de memòria i de forma exagerada– que per poder ampliar trenta centímetres una granja li havien reclamat mil dos-cents documents, signats del dret i del revés, digitalment i manualment. Cites prèvies i visites inables a la capital. Una salvatjada que la noia explicava desesperada.
A mig reportatge hi apareixia un funcionari que explicava els motius de tanta paperassa. Deia que, avui, tothom vol curar-se en salut. Que ampliar trenta centímetres una granja pot portar l’istració (i els seus treballadors) als tribunals.
Perquè ampliar trenta centímetres una granja pot afectar els sòls i les proteccions de les aus i pot augmentar el cabal d’aigües contaminants, els nitrats i l’emissió de diòxid de carboni. Tot molt ambiental. O pot atemptar contra les lleis urbanístiques del municipi, perquè aquests trenta centímetres formen part d’un terreny protegit –per ningú–, o que el cadastre marca clarament que no poden ser trenta, sinó que en tot cas han de ser trenta-un, o vint-i-nou, els centímetres. I torna a començar, senyora ramadera. Més formularis, papers i burocràcia.
S’entén que el funcionari vulgui garantir-se l’extrema protecció. S’entén. Però la ramadera que vol que les gallines tinguin trenta centímetres més per caminar –per cert, ordre europea– no té per què permetre aquest circ.
Intueixo que, per voler fer-ho correctament, hi sortirà perdent, mentre l’istració se seguirà felicitant per haver garantit el compliment estricte de les normes que, en teoria, són per millorar la vida de tothom.
De tothom excepte del que es troba atrapat en la teranyina burocràtica. Tot el en les protestes.
