L’art de fer sense esforç
La gran majoria de les causes de l’estrès, un dels grans mals d’occident, provenen del fet que vulguem controlar-ho tot, fins i tot el que per naturalesa és incontrolable, tant se val si es tracta de circumstàncies rutinàries –com l’acompliment d’un termini, la cua lenta del supermercat o el bus que arriba amb retard– o de successos veritablement importants, com la detecció d’una malaltia greu o un accident de trànsit. Per això, el desordre i l’aleatorietat del dia a dia solen alterar la ment endreçada de qui es posa nerviós quan qualsevol cosa no surt tal com l’havia previst al detall.
Les persones estressades solen pensar que són així, patidores de mena. Que no poden canviar i que preocupar-se en excés per tot i tothom forma part de la seva naturalesa. Segurament, però, no és així, sinó que es tracta de conductes apreses que, per tant, es poden identificar i desaprendre.
De fet, probablement, la major part de les situacions que ara ens preocupen no arribaran a succeir mai i les que ens sobrevinguin sovint seran inevitables o hi haurem ensopegat sense haver-les vist venir.
La filosofia oriental, en concret el taoisme, proporciona una eina que pot aturar aquest afany de control sobre el destí: es tracta de practicar el wu wei, expressió que significa “fer sense esforç” o, simplement, sense patir-hi. Potser alguns lectors recordareu l’anunci mític d’un cotxe de gamma alta que protagonitzava un Bruce Lee en blanc i negre: be water, my friend (sigues aigua, amic meu), deia. I és com millor es pot descriure el funcionament del wu wei. Davant dels obstacles, per grans i durs que siguin, ens convida a actuar com fa l’aigua del riu quan topa amb una roca: no la prova de trencar, sinó que s’hi adapta, flueix al seu voltant i, a poc a poc, la desgasta.
Tanmateix, acceptar que succeeixin les coses sense oposar-hi esforç és un concepte que és difícil que s’emmotlli a la nostra cultura, bastida damunt dels fonaments del culte al sacrifici personal i social com a requisit per a l’èxit que val la pena. Aquí som més de valorar el que costa d’aconseguir i menyspreem les victòries fàcils. Però, i si en realitat qui guanya és qui deixa fer i no qui s’esforça i pateix? Com deia Darwin, no sobreviu el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que s’adapta.
