La vida allà dalt
Més enllà de l’estricta trama criminal, la investigació policíaca posterior i els corresponents tràmits judicials, així com la descripció psicològica dels protagonistes, de les seves dèries i flaqueses, que ben travats vertebren l’argument i mantenen viu l’interès del lector, tal com s’espera d’una bona novel·la negra, A boca de fosc, el darrer llibre de Juan Cal, editat per Pagès amb vista a la diada de Sant Jordi, en la qual serà sens dubte un dels més venuts, perquè té tots els ingredients per aconseguir-ho, presenta un interès suplementari que el fa doblement recomanable. Es tracta del retrat sociològic –també paisatgístic, gastronòmic i turístic, però d’això ja me n’ocuparé al dominical Lectura– dels paratges muntanyosos on transcorre l’acció, determinades valls pirinenques, en particular del Pallars Sobirà.
L’autor, que demostra conèixer molt aquells verals, malgrat no ser-ne fill ni oriünd, per causa de la seva llarga trajectòria periodística i pel fet de freqüentar-los amb assiduïtat els darrers temps, arran de posseir-hi una segona residència, dedica bastantes pàgines a confegir una anàlisi profunda, sense deixar de ser amena en cap moment, de la realitat social, econòmica i humana d’unes contrades immerses en el trànsit convuls, encara no resolt del tot, entre tradició i modernitat, entre arrels ancestrals i un present difícil, abocat a un futur incert. Factors que per força influeixen en la mentalitat dels seus habitants: “En el fons de la cultura pallaresa”, escriu qui va ser director d’aquest diari, “hi roman la casa, la muntanya, la terra, la propietat, i sobretot la precarietat, la migradesa de recursos i la duresa del paisatge, del clima i del caràcter de la gent”.
L’amic Cal aborda especialment la complexa existència als pobles petits, en què sovint ja no hi queda quasi ningú, concretada a la ficció literària en les vivències dels personatges principals. Un de foraster, Pere Pons, periodista que visita aquells enlairats indrets per fer-se una idea de l’escenari del crim, intenta imaginar com deu ser “la vida d’una parella jove allà dalt”. El mateix narrador ho aclareix: “La majoria s’havien rendit, havien decidit anar-se’n, encara que fos a Rialp o a Sort, per tenir l’escola a prop dels nens, i l’hospital i el banc. És que aquí dalt no hi ha res i la gent comença a tirar avall així que tenen el primer fill”.
