Ruralisme màgic

Un personatge de novel·la, ens el presenta l’autora. D’un llibre que en molts atges podria ser inscrit al moviment literari conegut com a realisme màgic, canviant Macondo per la Granja d’Escarp. No em refereixo ara a la protagonista, que també s’hi podria incloure, sinó a un dels secundaris de la trama, estrictament històrica i real, un true crime d’ambientació vilatana, el metge que va haver de certificar les cinc defuncions. Atribuïbles a “una assassina en sèrie rural”, tal com aclareix el subtítol de L’enverinadora, l’obra recent de l’escriptora i periodista granjolina Anna Sàez que pot ser llegida en efecte com una novel·la, si bé es tracta en realitat de la crònica d’un quíntuple homicidi amb premeditació, traïdoria i arsènic i, en algun supòsit, nocturnitat, perquè era a l’hora de sopar. El context socioeconòmic, la relació detallada dels fets imputables, les percaces policials –no gaire prolixes, que no requerien cap Holmes, Maigret o Poirot–, el procés judicial, la trajectòria penitenciària i l’evolució futura dels diversos implicats en el cas, amb un desenllaç sorprenent. Tot això narrat amb la gràcia i l’estil a què ens tenia acostumats l’actual directora d’aquest diari als seus “retrovisors” dels divendres, aquí mateix, amanit amb records íntims i referències generacionals.

Del personatge novel·lesc en qüestió ja n’havia sentit parlar a son germà, el filòsof i home de lletres Ferran Sáez, tan intel·ligent com divertit, que el feia sortir a La mort contra tu. Joan Noguer i Bosch, facultatiu local en aquella època –just abans de la guerra– i encara molts anys després, perquè seria l’encarregat de posar a l’Anna les primeres vacunes. Vestit sempre amb una gavardina llardosa com Colombo i semblant al tintinesc doctor Tornassol, “don Joan” tenia a la consulta un calçador penjat d’una corda, amb què escrutava per dins les boques dels pacients, sense patir gaire pels possibles microbis. Lector aionat i tafaner de cartes alienes, va contraure compromís matrimonial amb una veïna i ja li havia regalat un anell, però els seus propis germans van advertir el pare de la noia que el doctor no era apte com a marit, sense que en transcendís el motiu, de manera que es va anul·lar el casori i la núvia frustrada portaria a fondre l’anell de promesa per fer pintar amb pa d’or el sagrari de l’església. Ni García Márquez, això.