Gabriel Pena: “El ioga és la ciència de l’ànima; i d’ànima tots tenim la mateixa”

Gabriel Pena (Seròs, 1980) és l’autor de publicacions com Ancoratges de baix cost (Premi Les Talúries de poesia, 2007) o La revolució del bon gust (Premi Màrius Torres de poesia, 2009). Especialitzat en direcció estratègica de la marca i la comunicació (ESADE), també és professor de ioga i fundador i director de The Yoga Gallery, un moviment global que neix el 2021 i que ja ha celebrat quatre edicions reeixides, de les quals tres han tingut lloc a Menorca i una a Lleida. La capital del Segrià acollirà la segona edició del 19 al 21 de juny, amb un programa que inclou mestres internacionals i artistes de renom.

Gabriel Pena va formar-se com a professor de ioga a Swasti Yoga (Rishikesh, Índia) amb el mestre Surinder Singh, que serà present a la segona edició del The Yoga Gallery Lleida Fest, un esdeveniment de caràcter internacional que vol consolidar-se a la capital del Segrià.

The Yoga Gallery combina espiritualitat, pensament i art contemporani. Considera que és una trobada internacional única?

Ho és en la mesura que el professorat i els artistes que en formen part són extraordinaris. La selecció de perfils per a l’esdeveniment té lloc de manera orgànica: ens trobem, ens arriben referències… Mai accepto currículums perquè no hi crec; només mostren el que la gent fa, i el que m’interessa és el ser. Cada setmana rebo propostes de professors de tot el món per fer classes als festivals. Els dic que molt bé, però que abans hi han de fer immersió i després ja en parlarem. No tots els professors o artistes hi encaixen. És un festival especial, i allò que el fa únic no són ni les classes, ni les xerrades, ni la música, ni les exposicions d’art que hi puguis trobar; són les connexions.

Amb aquesta segona edició a Lleida es vol consolidar en el calendari... i en aquest propòsit us afavoreix un cartell amb figures de primer nivell del ioga d’arreu del món. Com el valora?

Sí, la voluntat és que s’integri com un festival amb caràcter propi a Lleida, que no amagaré que no és un territori fàcil. Hem estat i continuem estant abandonats en àmbits diversos: infraestructures, connexions, cultural, econòmic... Aquest dèficit secular en inversió ha fet que l’autoestima de Ponent hagi quedat sota mínims. Llavors, –sense voluntat de desmerèixer-ho– ens agafem a les festes i les tradicions. La demarcació lleidatana pateix una forta crisi d’identitat, i no té l’ambició suficient ni ha demostrat haver dibuixat l’estratègia necessària perquè les coses canviïn. I no hi ha excusa perquè la base la tenim en les arts, la música, la cuina, l’escriptura, l’esport… Llavors The Yoga Gallery Lleida Fest es planta a la Seu Vella sense complexos, i amb el propòsit d’afavorir el procés de despertar consciències col·lectives per fer tant un món sostenible com una societat que abraci la natura i la humanitat al complet; tot i que encara queda perquè sigui un festival de referència al sud d’Europa.

Per tant, què destacaria del programa d’enguany?

Està format per persones sensacionals, amb una sensibilitat i una humanitat palpables. Per una qüestió de popularitat i també d’incidència en la meva formació com a professor de ioga, destacaria el meu amic Surinder Singh que, probablement és actualment el mestre més popular de Rishikesh, capital mundial del ioga. També Pablo d’Ors, sacerdot, escriptor i també amic, àmpliament conegut per ser una de les veus més insurgents del catolicisme i, sense dubte, de les més inspiradores del cristianisme i dels nous formats de l’espiritualitat en aquests moments. Després, i no m’agradaria que l’ordre a l’hora de citar-los s’entengués com a preferències, venen: la mestra Eva Oller de Formentera, Rebeca Recatero, directora del Centre Jivamukti de Madrid, Maria Sousa, directora del Centre Jivamukti de Lisboa, el mestre Gustavo Plaza, que ve expressament des de l’Equador, Lucy Crock, que és una aposta molt personal per a Lleida i el duo format per la Marta i el Lucas (Descanso de ti). En l’àmbit artístic hi haurà la Hayley Reardon, cantautora americana de Boston que estrenarà per a l’ocasió la peça Meet you there, la lletra de la qual juga amb un paral·lelisme entre la boira i el camí interior del ioga. També destacaria la proposta de dues artistes ses, Laetitia i Floriane.

En aquest sentit, l’art és un dels trets diferenciadors del festival...

Des de bon principi, el propòsit de The Yoga Gallery ha estat transmetre el missatge original del ioga des d’un punt de vista occidental i utilitzant un llenguatge contemporani. Si el que vols és il·luminar-te seguint el camí oriental ves cap a un d’aquells monestirs preciosos de l’Himàlaia, tal com va fer Jesús, i queda-t’hi uns quants anys. Per això l’art té la rellevància que té en aquests festivals –i cada vegada en tindrà més–, perquè som fills de la Il·lustració. Ho jutgem tot, tothom i a tota hora. La Il·lustració ens ha dut coses precioses, però ens ha pres la capacitat de saber què sentim. Aquest és el principi de tots els problemes de la humanitat. L’art en clau occidental és una manera més de fer aquest viatge interior. Ens el facilita.

En un món que té un ritme frenètic, quins beneficis creu que té la pràctica del ioga?

La resposta es resumeix amb una altra pregunta: si et dediques a fer el bé per als altres, quina importància i beneficis creus que té per a la societat? Això ja ho he esmentat més d’una vegada: aquí ja en teníem un de ioga, i era el Cristianisme, quan encara ni s’anomenava així. Cynthia Bourgeault, una sacerdotessa episcopal, escriptora i professora espiritual, afirma que el Cristianisme encara no s’ha arribat a desplegar mai com a tal. I crec que té raó. En els darrers temps, com a resposta al mal que ha fet el catolicisme, la societat ha abandonat tota mena de camí espiritual. Ara és l’hora de reconstruir aquests camins des de la transversalitat, sense ortodòxies ni dogmes. L’objectiu és un: l’amor universal. El camí te’l fas tu a la teva manera. Aquí és on el ioga juga un paper cabdal.

Creu que som conscients dels beneficis del ioga?

Per descomptat que no en som conscients com a societat. Ara bé, cada vegada hi som més a prop. De fet, ho tenim tan a prop com seure dues vegades al dia a meditar. Aquest acte tan senzill transformaria la humanitat i la portaria al seu origen, a la seva essència, que no és altra que la bondat. El pensador i metge Mario Alonso Puig diu: “No hi ha gent dolenta, sinó gent que pateix.” Aquesta frase és magnífica, no creus? Et convida a la comió, eix fonamental de l’amor.

La pràctica del ioga s’ha estès entre la població... per què?

Es deu a una confusió. Tinc companyes i companys que diuen que millor que sigui així, que el fet d’assistir dues o tres vegades a la setmana a una classe ja és molt. A mi em costa veure-ho d’aquesta manera. El ioga és un camí. Si algú que el practica diu que busca sentir-se bé, el que està fent és crear una bombolla. I les bombolles són el contrari del ioga, que per definició vol dir unió; eliminar o integrar les dualitats, i una bombolla crea dualitats. Hi ha un missatge que m’horroritza, m’altera fins i tot; aquell que diu “primer els de casa”. El considero una bestiesa, una aberració, una injustícia... Tornant al ioga com a camí: aquest despertar consciències i, precisament, el camí d’aquest despertar no és gaire agradable al principi perquè t’enfronta als teus propis fantasmes. Ara bé, val molt la pena.

L’istració hauria de tenir algun paper a l’hora de facilitar l’accés a la població a pràctiques com el ioga?

Per descomptat. A l’Índia, per exemple, la medicina original i que conviu amb la moderna és l’aiurveda, la qual és de caràcter preventiu i es basa a conèixer-se a un mateix i comprendre que allò que fas, beus o menges afecta en la teva condició mental i emocional. L’aiurveda i el ioga estan profundament connectats. El ioga és la ciència de l’ànima; i d’ànima tots tenim la mateixa. Per tant, cuidar-la és cuidar l’energia que fa moure l’univers sencer. Porten tota la vida explicant-nos que quan et fa mal alguna cosa t’has de prendre una pastilla. Però això no vol dir que tota la vida o a tot arreu sigui així. Erròniament, tenim acceptat que Occident és l’eix de l’univers. Ens equivoquem. Hem estat i encara som els més salvatges de tota la humanitat. I, sí, l’istració hauria de vetllar per l’accés al ioga i a un coneixement d’un mateix perquè estalviaríem molts recursos sanitaris que es podrien dedicar a altres urgències socials o a ajudar altres indrets del món que ho necessiten més. A l’escola, els infants haurien d’aprendre a respirar, meditar o estimar-se, i s’hauria d’acabar amb aquest sistema laboral que no és altra cosa que l’esclavisme del nostre temps.

I per a la ciutat? Quins beneficis creu que tindrà que s’hi celebri una nova edició del festival?

Una ciutat no és una agrupació d’habitatges amb quatre elements icònics en l’àmbit arquitectònic. Lleida és la seva gent i el seu territori, i ha de ser lliure, recuperar la confiança i ser un motor social, cultural i econòmic com ho era a l’època dels Torres i dels Perenya. Per descomptat que un festival com The Yoga Gallery pot contribuir decididament a què això i, i l’esperit que mou a fer-lo a Lleida és posicionar-la.

Servirà per promocionar internacionalment un dels nostres tresors, la Seu Vella...

Al capdavant del Consorci del Turó de la Seu Vella ara mateix hi ha una persona que ha fet i està fent molt bé la seva tasca. El Joan Baigol és una persona polivalent amb amplis coneixements i experiència en istració financera, de turisme i també d’història. A més a més, és un aionat del territori i de la ciutat. El que li convé a la Seu Vella –i em sap greu tornar al mateix– és el desacomplexament de certes istracions. Hi ha una feinada de por i fan falta moltíssims recursos per al bon manteniment del Turó. Cal determinació. Des de The Yoga Gallery hi posem el nostre gra de sorra: aquest 2025 hem presentat la sèrie documental We The Solitude, que en bona part està rodada a la Seu Vella i hi participen professors de ioga a bastament reconeguts. Aquest any hi tornem amb una nova sèrie documental que protagonitzaran de nou els professors i els mestres. També hi rodem la part final del videoclip de la cançó Meet you there que estrena la Hayley Reardon.

Què li diria a la gent que s’estigui pensant venir al festival?

Que es deixin de romanços, i que no pensin que potser no estan en forma, no tenen prou flexibilitat o què hi han d’anar a fer a un festival que sembla que sigui d’una secta o d’una religió… Com si un partit polític, un partit de futbol o l’Aplec del Caragol no fossin una comunió com la nostra. Veniu amb el cor obert de bat a bat al The Yoga Gallery i us sorprendrà trobar-hi persones tan semblants a vosaltres mateixos.