La Catalunya ciutat
Les criatures es van afilerant. Ara, aquí; després, allí. I van fent cap. I es foten un bon cop de cap. El nacionalisme barceloní es cura viatjant. O no.
Una de les coses que crida més l’atenció a persones que viuen a Barcelona o al gran capgròs metropolità, o a Júpiter de Dalt i que, suposadament, són autòctones i que-jo-sí-que-conec-el-país-perquè-he-comprat-una-coca-de-sucre-a-un-poble-que-no-sé-on-és-però-era-molt-bona-i-barata és que arriben a Lleida, Ponent, Pirineus, província, demarcació, vegueria, adrogueria... perquè també, eh, estem faltats nominalment parlant, obrim el debat ja, eh? Qué pone en tu DNI? Perdó.
Doncs això. I, ara, sí, ara, a hores d’ara, avui, a dia d’avui, en aquest moment, instant, segon... Al segle XXI, al 2025, s’adonen que aquí: 1. Hi ha molts immigrants. 2. I que la gent parla molt castellà. Observadors, perspicaços, linxs enllustrats. Felicitats als premiats de la tómbola. Ara deixeu-nos veure la boleta, el bitllet, o la droga que us heu fotut.
Primer, com és sabut per tothom, els immigrants van venir ahir. Fa just 24 hores. Abans no hi eren. Segon, el tema del català és el mateix. Fa res, uns dies, que tot Déu s’ha at a parlar castellà. I així tot. Qualsevol cosa. Amb la ruqueria socialitzada, patrocinada. Ni l’internet miren! Ja pots xiular si l’ase no vol beure-veure.
Es creuen que hi ha una Catalunya pura. Verge. Casta. Una terra d’indígenes, aborígens. Tot no a aquí. Tot el que a a fora d’aquí. Quan molts d’aquests extraterrestres descobreixen que el que veuen-viuen a Barcelona DF és el mateix que aquí al·lucinen i cauen desplomats. Cossos al terra. La mort és la mateixa que a cent cinquanta quilòmetres. Catalunya és una rotonda de problemes, conflictes, reptes, dubtes, ànsies, angoixes, cavil·lacions, al·lucinacions... Ens uneix això: el triomf de la Catalunya ciutat.
Hem aconseguit que tot Catalunya sigui la mateixa. Que no es parli català. Que la immigració sigui una negació. I que demà arribarem a la lluna a lloms d’un mosquit sideral. Uns caminant per les vies d’uns trens de rodalies que no van. Uns altres no podent anar amb tren perquè no hi ha arribat mai. Viva Honduras! I viva la Pepa! I sa tia enana! I avui pau i demà glòria. Catalunya arriba fins aquí: a la frontera que no separa els rucs. Amb permís, i disculpes, pels rucs de veritat.
