Societat malalta
5.45 del matí. eig matutí amb el meu gos a Alcarràs. Deixo que orini a la cantonada d’un parc, a la terra, al costat d’un arbre. Una dona amb cotxe que no conec de res m’increpa per això. Contesto que precisament el deixo pixar allà per evitar que ho faci en un portal o paret. La senyora té ganes de brega i la meua paciència no és infinita, així que la conversa puja de to i acabo engegant-la a dida de forma poc simpàtica.
6.30, carrer Germanetes de Lleida. A la porta del pàrquing hi ha un home dormint, com és habitual els últims dies. Fa por perquè pot entrar darrere de mi i no sé si pot ser perillós. Un dia eren dos, demà potser tres. Avui no volia aixecar- se per deixar-me ar, sembla que el molesto matinant tant. Al final hi accedeix de mala gana i puc entrar. Només he perdut temps i el poc ànim que tenia per treballar. Me n’aniria a casa, però cal pagar factures i impostos, cada vegada més desorbitats.
A canvi de tots aquests diners que s’emporten les diferents istracions, tenim cada vegada pitjors serveis, delinqüència, incivisme i inseguretat. Tenim una ingent quantitat de polítics corruptes, amb els seus putrefactes xiringuitos, que són ineficaços però els serveix per endollar amigots i afiliats d’un costat o un altre. Tenim un ministeri d’Hisenda que, com que no en té prou amb el que recapta, està fent inspeccions a tort i a dret. Esclar, buscant els de sempre, el petit empresari i l’autònom, com més petit millor, més desprotegit està. A veure si pot enxampar-nos alguna irregularitat i posar-nos una multa. Vivim en una societat malalta, tothom ven pau i amor a les pantalles i xarxes socials, però al meu voltant només veig hipocresia, egoisme, mala educació, gent amb la pell excessivament fina per a unes coses i nul·la empatia per a d’altres. Podridura.
