L’aeroport del Prat i la Barcelona que volem

L’ampliació de l’aeroport del Prat, indiscutiblement necessària per connectar Catalunya de forma directa amb Àsia i el Pacífic, és un motiu magnífic per plantejar el model de creixement que volem per al nostre país. En primer lloc cal celebrar que la proposta del Govern de Salvador Illa surti de Catalunya i no d’Aena, que és l’empresa que havia plantejat l’última iniciativa. Aena està participada en un 51% per l’Estat i en un 49% per inversors, i és lògic pensar que el que busca és l’obtenció de beneficis per als accionistes. La Generalitat ha de tenir en compte factors molt més importants. En primer lloc, la constatació de la necessitat de tenir un enllaç directe amb destinacions a més de 10.000 quilòmetres no vol dir que sigui aconsellable que l’aeroport del Prat i de rebre els 55 milions de atgers de l’any at, que són moltíssims, a fins a 80 milions, que és una de les previsions que s’han fet amb el nou projecte. Per què vol Barcelona 25 milions de turistes més? Per augmentar encara més el salvatge ennobliment, la inacceptable expulsió dels joves per la impossibilitat d’accedir a l’habitatge, la falta de cohesió social, la marginació de la llengua catalana? Són preguntes retòriques que es responen soles amb un rotund “és clar que no”. Com en gairebé totes les coses en la vida, la qualitat no acostuma a estar relacionada amb la quantitat. Convertir-se en un hub internacional no està necessàriament relacionat amb el nombre de atgers. Zúric i Múnic ho són i registren 31 i 48 milions de viatgers, respectivament. I no és cert que Barcelona necessiti l’ampliació del Prat perquè estigui aïllada. Una ciutat aïllada no seria líder mundial en nombre de congressistes ni la quarta del món en nombre de congressos internacionals malgrat que és la 17 metròpolis europea i la 87 del planeta en nombre de població. No: Barcelona no està aïllada. I no: Barcelona no necessita assolir 70 o 80 milions de atgers, gairebé tants com el Charles de Gaulle de París. Però sí: Barcelona –i Catalunya– necessita tenir connexió directa amb el Llunyà Orient, però aquesta no ha de ar per augmentar el deliri turístic i ha de respectar el medi ambient perquè el creixement sigui el que es pot esperar a ple segle XXI. El filòsof Ramón Andrés va explicar en una entrevista a aquest diari que va ser expulsat de Barcelona perquè no podia pagar els 2.500 euros de lloguer que li costava un pis en el qual cabés la seua biblioteca. Ara viu feliç en un habitatge molt accessible a la vall del Baztán amb meravelloses vistes a la muntanya, però la seua sortida de Barcelona no va ser una decisió pròpia sinó forçada. El mateix a amb els joves que són expulsats diàriament d’una ciutat al centre de la qual hi ha bars en què només pots demanar un cafè en anglès a través d’un QR. No és aquesta la Barcelona que volem.